Ha estat un dia llarg a Berlin, es bora l’una de la matinada i segueixo pres del soroll de carrer oranienburgerstrasse i també del cansanci del meu cos, en forma de mal a l’esquena i peus adolorits. Es curiós que tot plegat em mantinguin estranyament esmorteit amb la consciencia dels vius prop de la son. Després del llarg passeig on hem pogut veure la niciesa o mes aviat la incapacitat de l’home de sustreure’s del seu destí i victima de la por esdevenir un botxí més, l’exposició de la Topografia de l’horror es un magnific resum, hem coronat la cupula del reigstag la magnifica obra de Norman Foster per poder entendre quina pot ser la nostra responsabilitat en la construcció de la transparencia. Magnific exercici conceptual per transmetre del poble cap el poble de la seva misió perpetua de responsabilitat, d’observar amb cura cadascun dels moviments del poder per fer valdre el parer de tots. La transparencia ens remet a nosaltres ineludiblement com a instruments de la democràcia, de zoos politikos, l’home que per ser social a de ser politic i a l’inreves.
Quan veig una imatge resistent que es nega a aixecar la ma davant de la saltució dels demés al fuhrer penso en que el nostre esperit està arrapat a la por i això ens fa captius dels demés.
L’home democratic s’ha de aixecar per damunts dels demes per esdevenir un esser social, l’individualisme que perpetre el crim de lo social per no ser anorreat per un cos covard que es disfresa de valentia.